Entrevista a Loli Vázquez Carrasco, mestra d’educació infantil, educadora social i coordinadora de Pràctiques de Grau en Mestre d’Educació Infantil del campus Manresa de la UVic-UCC.

Quan vas decidir estudiar per a mestra d’educació infantil? Sempre he estat una idealista. Des de molt joveneta volia fer alguna carrera que tingués a veure amb l’educació. La primera carrera que vaig estudiar va ser la diplomatura en Educació Social. Al llarg dels estudis, el que els professors em van transmetre és que l’educació és la eina per canviar el món. Per mi era fantàstic pensar que era la via de canvi: tenia l’energia, la passió, la frescor, la valentia -sents que pots amb tot- de la joventut, creia en l’educació com la vareta màgica que podia transformar la societat, com a camí de transformació.

Volia saber més sobre la infància i vaig fer la llicenciatura en Pedagogia compaginant els estudis amb una feina d’educadora en un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) amb infants molts petits que havien patit abandonaments i maltractaments. Els acompanyava cada dia a les escoles i veia que aquestes no eren tal com ens les havien explicat a la universitat; així va ser com vaig decidir crear la meva pròpia escola bressol el “Sol, Solet”. Vaig intentar crear la meva escola ideal: oberta a la participació de les famílies, on els infants tinguessin espais oberts i rics en estímuls, amb jardí exterior, etc. El meu somni s’havia fet realitat! Vaig aprendre moltíssim al llarg dels 15 anys que vaig tenir-la i dirigir-la.

Després, la davallada de la natalitat i la sotragada de la crisi van provocar el seu tancament. Vaig plorar la seva pèrdua, però li vaig donar volta i no ho vaig viure com un fracàs sinó com un aprenentatge. Vaig buscar i trobar una feina com directora en una escola bressol municipal de Sabadell i vaig acabar la carrera, ara ja grau, de mestra en educació infantil. L’escola bressol de Sabadell reunia totes les característiques i recursos que podia desitjar i, sobretot, una estructura arquitectònica ideal que em donava la possibilitat d’aprofundir en el meu ideal d’escola.

Aquesta trajectòria, la passió per la feina, la constància, i la continua formació en educació em van obrir les portes de la docència com a professora associada a la UAB. Continuo gaudint de la meva professió que és la meva passió, ara compartint experiències i aprenentatges a la universitat com a coordinadora de les pràctiques del grau de mestres en educació infantil de la UVIC-UCC a Manresa. Tinc la oportunitat de visitar moltes escoles, de continuar mantenint contacte amb la realitat quotidiana de les aules i de seguir aprenent molt cada dia de les mestres, dels infants, de les estudiants del grau i dels meus companys i companyes de la universitat.

Què és el que més t’agrada de la teva professió?

Sempre he considerat i considero que la tasca de mestra d’infantil és la millor i més maca professió de totes. És l’etapa més important d’evolució de la persona, així que tenim una gran responsabilitat en totes les àrees de desenvolupament de l’infant, de fet, els acompanyem en el procés de descobriment del món que els envolta.

Realment de la meva professió m’agraden moltes coses. És una font d’aprenentatge constant, els infants sense saber-ho cada dia t’ensenyen grans lliçons. És difícil d’explicar amb paraules l’emoció que tenim les mestres quan et miren als ulls i et somriuen, quan veus que han superat alguna por que prèviament tenien, quan assoleixen reptes que dies abans eren impensables per ells, quan les famílies s’emocionen quan comparteixes experiències  que passen cada dia a l’aula, quan t’apassiones amb les teves companyes per iniciar nous projectes a l’escola, quan acaba el curs i veus que aquells petits ara són nens preparats per afrontar la nova etapa de primària, en definitiva hi ha mil raons més per les quals ser mestra d’infantil fa que sigui la millor professió del món on reps coses úniques a canvi de molt poc.

Es pot ser mestra sense vocació? No! No imagino poder treballar en una aula d’infantil sense que t’apassioni la feina que fas. Considero que totes les feines haurien de tenir un caràcter vocacional, però especialment les d’atenció a les persones com la infermeria, la medicina, el treball social o l’educació.

També és possible que alguns mestres inicialment no s’hagin plantejat dedicar-se a l’educació i les circumstàncies els hi hagin portat. La vocació també es pot descobrir i anar construint amb els anys i la pràctica quotidiana. No tenir una vocació clara per la professió d’entrada no s’ha de convertir en un problema. Moltes vegades és a les pràctiques, a la universitat, amb el contacte amb la realitat, quan descobreixes aquesta vocació amagada.

Es pot ser mestra només amb vocació?

La formació et dona una mirada diferent de la realitat que vius, et dona estratègies per acompanyar aquest procés tant important de creixement. La vocació fa que t’apassionis i gaudeixis però no et dona les eines necessàries per poder estar a l’aula. La tasca de mestra d’infantil és molt difícil perquè  hem d’acompanyar els infants però també les famílies, hem de treballar sempre en equip i hem de crear espais d’aula molt pensats on les oportunitats d’aprenentatge siguin riques i constants. Entendre i conèixer les necessitats  de cada etapa evolutiva fa que adaptis els materials i les propostes d’aula de forma adequada per tal que el clima que s’hi generi sigui d’aprenentatge i de benestar. 

Els estudis en mestra d’educació infantil et donen totes les estratègies necessàries per poder despertar aquesta vocació i sobretot per poder intervenir de forma acurada i adequada en les aules d’infantil, de forma assertiva, respectuosa amb la diversitat, amb habilitats per treballar de forma autònoma i en equip, conscients de la transcendència que representa ser mestres.

Com imagines els mestres d’educació infantil del futur? Actualment estem vivint un moment de gran rellevància en el món de l’educació, de canvi, de reflexió sobre la pràctica. Estem introduint i replantejant nous models pedagògics a les aules.

L’etapa d’infantil sempre és com un “laboratori” per als canvis. Les propostes innovadores sempre s’inicien en aquesta etapa i després passen a cicles superiors. És un moment fascinant per incidir en aquests canvis, per poder viure en primera persona aquest moment d’innovació a les aules.

Jo, imagino les mestres d’educació infantil, continuant creixent de forma exponencial a nivell professional. És difícil d’imaginar fins a on, perquè les mestres estem sempre en constant innovació i  impregnant-nos de les noves tendències en educació  La neurociència i les teories evolutives ajuden a donar força a la importància de l’aprenentatge en aquesta etapa i el reconeixement que sempre reivindiquem les mestres d’infantil està arribant!!